Gastronomia
La comarca del Baix Segura és rica en tradició i varietat culinària, açò s'explica per la importància de la seua producció en verdures i fruites, en la zona de l'horta i la seua producció pesquera en la zona de la costa. Per tant podem distingir entre dos "tipus" de cuina: en la costa on predomina la cuina dels peixos i mariscos, ja que la qualitat dels peixos anomenats de badia són molt apreciats, com el peix de roca, especial per a preparar el caldo d'arròs, el moll, el llucet, el llenguado i espècies més selectes com els llagostins o la gambeta. En l'interior, atés que és una horta extensa i rica que produïx verdures, hortalisses i fruites en abundància, predominen les ensalades variades, de carxofes, card, "llisassos", api, escarola o encisam, tenint gran importància les verdures tant en els arrossos com en els guisats d'olla.
Com a base d'esta cuina per a condimentar infinitat de plats, destaquem la ñora, pimentó roig de forma arredonida assecat al sol. A Guardamar del Segura, el procés d'assecat es convertix en quelcom digne de contemplar ja que té lloc sobre una base d'arena procedent de les dunes immediates a la desembocadura del riu Segura, començant a finals d'agost i finalitzant a l'octubre, on les ñoras es cusen en rastos d'un metre i mig de llarg per un quilo de pes.
Dins de la multitud de plats típics de la comarca, destaquen aquells que s'elaboraven per als dies de festa, com és l'fasegura, l'arròs amb crosta, l'arròs i conill, arròs de calder o arròs a banda. Per als dies ordinaris es menja: guisat de titot, rosegonassos, arròs hortolà amb abadejo, olla gitana, guisat de caragols, blat blat "picao", etc.
Quant a la rebosteria, a cada festa li correspon el seu dolç. Així, en Nadal és tradició les bòlits, les mantegades, pasta flora i els ametlats; en Sant Josep els Bunyols, els pastissos de glòria i les almojábanas; en Setmana Santa les monas; per a Tots Sants és típic l'abrigue carabassat (calabasate); i durant tot l'any, rotllos d'anís, coques de carabassa, coques de Sal, magdalenes en oli o taronja, pastís d'ametla i pa de Calatrava. Destacar que molts dels dolços elaborats en la comarca tenen un origen àrab.
Tots estos plats els podem degustar en una gran quantitat de restaurants que existixen en la comarca.
Fasegura
Mandonguilles elaborades amb sang de titot, carn del mateix animal, ou, jolivert, all i pinyons; esta massa ben remoguda es cou lentament amb creïlles, cigrons, verdures, assaonat amb safrà i sal.
Paella de Conill i Serranes
Sofregir el conill una vegada trossejat i assaonat amb sal, agregar la tomaca quan estiga daurat, bullir amb aigua fins que la carn quede blana, assaonar amb el safrà i afegir finalment l'arròs que bulla 20 minuts aproximadament, adornar amb tires de pimentó roig.
Arròs amb Crosta
Sofregir la carn de pollastre o conill amb tomaca, assaonar i agregar l'arròs. quan està a mitjà coure, es baten els ous i es tiren per damunt, s'introduïx el paellero en el forn i acaba de coure i daurar.
Almojábanas
Bullir en una paella 3 tasses i mitja d'aigua i 1 got d'oli. Quan arribe a ebullició tirar ½ quilo de farina a poc a poc, remoure fins a quedar una massa homogènia, deixar refredar. En un recipient de fang tirar la massa i afegir 12 ous, pastar amb les mans fins que quede una pasta fina. Després anar formant rotllos grans i col·locar-los en una llanda, enfornar. Després es banyaran en mel i empolvoraran amb sucre.
Monas
3 quilos de farina, 1 dotzena d'ous, 1 pastilla de rent, 1 quilo de sucre, raspadura de llima, 2 gots de llet (en total ½ litre) i un got d'oli. S'agafa mitja pastilla de rent. Pastem per a fer creixent aproximadament un quilo de farina, amb 1 got de llet calenta. Quan estiga oberta la creixent, està preparada per a afegir l'altra mitja pastilla dissolta en un got de llet calenta. S'afigen un got d'oli, 12 ous, la raspadura de llima amb la resta de dels tres quilos de farina. Després d'acabar es deixen adormir un temps (aproximadament 3-4 hores). Quan estiga pujada amb unes ostentacionetes ja està la massa per a posar-les en les plaques de forn. Es fan les monas, es col·loquen en les plaques i es deixen novament reposar i apareixeran de nou les ostentacionetes. Es mullen per damunt amb ou batut (usant una brotxa) i s'empolvoren amb sucre. Es fiquen al forn, fins que estan daurades a temperatura mitjana (menys de 200º).
Toñas
¼ d'anís, ½ litre d'oli, ¼ de sucre, corfa de llima i 1 quilo de farina. Es calfa l'oli amb la corfa de llima i s'escalada la farina. S'afigen tots els ingredients i es pasta fins que es quede uniforme.
Es fa una coca d'aproximadament 1 cm de grossor i amb els motles disponibles es van fent formes redones, també es poden fer boletes. S'estenen i se li fa una paret amb vora amb els dits i en el centre dibuixos amb els dits, es posen en una llanda en el forn a coure fins que dauren. Després es banyen amb mel i empolvoren amb sucre.
Orejetas
3 ous, 100 grs de mantega, aigua, 2 gasoses, sal i farina.
Es mesclen tots els ingredients fins a obtindre una massa. A continuació, s'estén i es talla en lamines fines. Estes es frigen en abundant oli calent. Al final s'empolvoren amb sucre glas.
Coques de Carabassa
1 Kg. y medio de calabaza hervida, 1 Kg. de azúcar, 1/2 l. de aceite, 1/2 pastilla de levadura de panadero y 3 Kg. de harina.
Se hierve la calabaza y cuando se ponga blanda, se escurre y se le quita el agua. Se pesa y en un recipiente se mezcla la pulpa de calabaza, el azúcar, el aceite y la levadura. Todos los ingredientes se trabajan con la harina. A continuación, con la masa se van elaborando unas bolas que reposarán aproximadamente una hora a temperatura ambiente. Pasado ese tiempo, se aplastan formando unas tortas a las cuales le haremos unos cortes antes de meterlas en el horno previamente calentado a 200ºC. La cocción será más o menos de media hora y, una vez terminada, se sacan las tortas y se bañan con miel y azúcar.
Tortas Escaldadas
2,300 Kg. de farina, 1 l. d'oli d'oliva, 1/4 l. d'anís, 1/4 l. de suc de taronja, 850 grs de sucre i 1 caixa de gasosa.
Es posa a calfar al foc l'oli. Es tiren en un recipient la farina i el sucre i, quan l'oli està bullint, es mescla amb la farina i el sucre. Es mou tot amb una espàtula de fusta i de li afig l'anís, el suc de taronja i la gasosa. Es treballa la massa amb les mans i una vegada feta, es van formant coques amb l'ajuda de motles (de mantegades per exemple). Es fiquen en el forn i al traure-les es banyen en mel i sucre.
Productes de la Zona
Llimes
La llimera és originària de Birmània septentrional i de Xina meridional. En el món occidental va ser cultivat en primer lloc en la península italiana i a Sicília. Va ser implantat el seu cultiu en Palestina en el segle XIII, arribant després a imposar-se a Espanya, en les zones semiáridas de Múrcia i Alacant. Després va passar a Estats Units, sobretot en la zona de Califòrnia. Les llimes es produïxen en tota la nostra comarca, sent Albatera un dels principals productors de cítrics de la comarca.
Les dos varietats més importants, cultivades a la Comunitat Valenciana, d'origen espanyol i per orde d'importància, són: Verna i Fi.
El cultiu de la llima depén de la varietat que es tracte, ja que segons l'època de recol·lecció, es varien les quantitats d'aigua i fertilització. La llima verna, majoritàriament cultivat a Albatera, es recol·lecta de manera escalonada i oferix durant l'any diverses collites, ja que els fruits romanen en l'arbre llargs períodes de temps sense perdre qualitat i l'arbre reflorix amb facilitat.
Taronges
La taronja és una fruita cítrica comestible, obtinguda del taronger dolç, originària d'Índia, Vietnam o el sud-est de Xina, arribant probablement de Portugal fa molt de temps a la nostra comarca. Les taronges es produïxen en tota la nostra comarca, sent un altre dels principals productors cítrics.
La varietat de la nostra comarca és la taronja valenciana, valència batega, o valència tardana, el fruit és de grandària mitjana a gran i té un elevat contingut en suc de taronja, pràcticament sense llavors pel que és una de les varietats dolces usades a Espanya per a l'extracció de suc. Per tindre la seua temporada després que altres taronges, el seu consum és popular després de passada l'època de les de melic.
Magranes
El magraner procedix d'Orient Pròxim, interior d'Àsia Menor, la Transcaucàsia, l'Iran i les terres altes del Turkmenistan. Va ser cultivat per grecs i fenicis, els quals ho van introduir a Cartago.
Les varietats de magraner són molt nombroses, per la qual cosa només s'anomenen les espanyoles. D'entre la gran varietat de magraner existent, la més important és la denominada Mollar que és de gran qualitat i és la que es veurà beneficiada de la futura denominació d'origen per a la producció d'Elx, Albatera, Sant Isidre i Crevillent.
Altres conegudes són: Alb, Sant Felip o Valenciana, Piñonenca, Cajín, Pinyó tendre i Pulpí, existint altres d'àmbit netament local.
Les zones de producció més importants estan en la província d'Alacant concretament a Albatera, Sant Isidre, Crevillent i Elx que són responsables del 96% de la producció nacional amb més de vint mil hectàrees cultivades, destacant Albatera com el primer productor de magrana a nivell mundial.
El cultiu de la magrana és poc exigent tant en la qualitat dels sòls com de les aigües, tolerant molt bé els alts índexs de salinitat. Esta resistència a les condicions adverses ha fet, que durant els cinc anys de sequera patits a principis de la dècada dels noranta, l'arbre menys afectat i, a més, el que més ràpidament s'ha recuperat. Els agricultors, degut a la inseguretat en l'aigua, han triplicat les plantacions de magraners.
D'esta manera, este cultiu que en un principi es limitava als horts familiars per a l'autoconsum, s'ha convertit en una important font d'ingressos per als agricultors.
Les magranes es recol·lecten a la tardor (setembre-novembre) i tenen una pell molt sensible, la qual cosa obliga a mimar la fruita.
Figues
La figuera (Ficus carica L.) és un arbre típic de secà en els països mediterranis. Les úniques figueres a què se li aplica un atenció especial, en moltes comarques, són les brevales, per l'interés econòmic de la seua primera collita, la de bacores. Es coneixen més de 750 espècies, de totes les regions càlides, sent la més coneguda la figuera ordinària (Ficus carica L.) originària d'Orient. El denominat fruit de la figuera (infrutescencia) és bla, de gust dolç, en l'interior del qual, de color encarnat i blanc, s'allotgen el que, aparentment, són llavors xicotetes, però que en realitat són verdaders fruits. Apareix cobert exteriorment per una pell verdosa, negra o morada, segons les diverses varietats.
Les figueres comunament cultivades es classifiquen en dos grups, segons donen una o dos classes de fruits a l'any: Figueres que donen fruits a maig-juny (bacores) i Al Juliol (figues) i figueres comunes, pròpiament dites, que només donen una collita (figues) a agost-setembre.
Les bacores tenen un alt valor comercial per les seues dimensions, superior a les de les figues, el seu aspecte atractiu i per les dates en què maduren, amb fàcil comercialització en fresc.
Les figues són del mateix color que les bacores però de grandària més xicotet. De sabor més dolç però amb menor aroma. En el comerç en fresc té menor valor que les bacores.
Dàtils
Els dàtils són els fruits de les palmeres datileres (Phoenix dactylifera) una palmera pertanyent al a la família de les Arecáceas que pot aconseguir els 30 metres d'altura. Les palmeres datileres creixen en estat natural en el Nord d'Àfrica. Poden veure's en gran abundància a Aràbia, El Marroc, Tunis, Algèria, Síria, Iraq i Palestina, encara que també apareix cultivada en moltes regions del món de clima càlid. La seua àrea d'expansió s'estén des de les Illes Canàries fins a l'Índia.
Els dàtils apareixen en forma de xanglots penjats davall dels grans fulls pinnades que es desenrotllen en forma de plomall. Els troncs es caracteritzen per la seua gruixuda corfa en què persistixen les marques dels antics fulles. Els fulles o frondes, de color verd amb tons grisos, posseïxen llargs pecíols coberts de pues en la base. Poden aconseguir els 5 metres de longitud. Les flors són xicotetes i grogues i d'elles naixen els fruits, unes baies comestibles anomenats dàtils de forma oblonga que poden aconseguir els 4 cm de longitud.
Per a poder produir dàtils les palmeres femenines necessiten tindre en la proximitat peus masculins. Quan es cultiven, generalment es realitza la pol·linització de manera artificial (Es tallen inflorescència masculines i es pengen en el centre de les femenines). Els dàtils només poden madurar en zones de clima càlid i sec, com la nostra comarca.
A Espanya hi ha palmerars septentrionals. Es tracta dels palmerars d'Albatera, Orihuela i Elx, este últim el més important en la província d'Alacant, són plantacions procedents de la dominació musulmana que va sembrar la contornada de la ciutat amb palmeres datileres. D'esta manera esta planta podia aprofitar una zona on les precipitacions eren molt escasses. Estos palmerars, constituïxen un lloc de gran importància turística alhora que proporciona una bona collita de dàtils i la matèria primera per a realitzar les palmes blanques amb què s'adorna la processó del Diumenge de Rams.